Paradigmes pedagògics en e-Learning
En 2001, Coomey i Stephenson (1) proposen, a partir d’un estudi de 100 casos, un model pla per a caracteritzar les diferents pedagogies d’e-learning. Es tracta d’una quadrícula on es poden situar els diferents paradigmes per proximitat-allunyament a dos eixos. L’eix X, que representa el procés educatiu i que, en un extrem, pot estar controlat pel professor i en l’altre per l’alumne; i l’eix Y, que representa el control d’aquestos actors sobre els continguts i les tasques docents.
En 2008, el desenvolupament de la tecnologia de xàrcies i dels estandars de producció de continguts en línia ha esdevingut un fet d’extrema importància en el disseny formatiu orientat a l’e-learning.
Els sistemes de suport (entorns virtuals) i les eines de treball en línia s’han configurat baix l’òptica de models oberts i interoperables. Tant la planificació educativa com el lliurament de continguts i els sistemes de seguiment i avaluació obeixen en l’actualitat a criteris de flexibilitat i adaptabilitat. El treball en els entorns virtuals no es redueix a la descàrrega de continguts per a ser treballats localment, o a la comunicación per missatgeria de text o correu electrònic. Els continguts d’ampliació no es basen sols en enllaços a documents externs.
Les eines anomenades de tipus Web 2.0. presenten característiques de connectivitat que faciliten el treball sobre documents en línia, la comunicació per sistemes de vídeo-xat i videoconferència, la importació/exportació dels continguts d’acord amb els estandars dels Learning Objects, i la connexió amb sistemes externs via API’s i mashups, entre d’altres característiques.
Finalment, el fet que les interaccions comunicatives s’hagen de produir en entorns de major complexitat i funcionalitat, exigeix una nova aproximació a les relacions tradicionals professor-alumne. No només aquestes relacions es reconfiguren, sinò que patixen un “desplaçament” als entorns virtuals. Del control del entorn virtual i les eines depen també en bona mesura l’efectivitat del procés d’ensenyament aprenentatge.
Llavors, pensem que model de Coomey-Stephenson hauria de recullir en el present també aquest caràcter determinant dels entorns virtuals de comunicació, doncs les tasques d’ensenyament-aprenentatge, siga el que siga el control que els actors exerceixen sobre el procés, esdevindran també funció de la natura dels entorns. La reformulació inclou un tecer eix (Z) al llarg del qual oscil·len les capacitats formatives d’aquests entorns.
(1) Coomey, M., Stephenson, J. (2001). Teaching and Learning Online. Londres: Stephenson, J, Kogan Page.